la tempesta dura encara,
y com si un fort terratrémol
per totes ses quatre bandes
tot lo mon ne fes comnoure
y monts y castells fes caure,
l'església va tremolar,
llarga estona va engronxarse:
per los gótichs finestrals
la llum dels llampéchs entrava;
lo vent los negres domassos
anava axecant en l'ayre
semblant tots les ales negres
d'esperits y de fantasmes
exides pera ballar
als croxits de les espases:
se conmogueren les lloses,
y pels sepulcres que tapan
se sentiren croxits d'ossos,
veus fondes dels que finaren:
lo Sant-Cristo de l'altar
de fel llágremes plorava
y patint altr' agonía
fins va suar sanch y aygua!
Don Ramon surt de l'esglesia,
ne surt ab la ma á l'espasa,
surt corrents, munta á cavall...
¡Prou tingué bona venjança!
Don Joan surt darrera ell,
corrents darrera cavalca...
¡ Don Ramon que no'us agafi!
No'u vulla la Verge Sancta!
Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1868.djvu/112
Aquesta pàgina ha estat revisada.
