L'IGNORANCIA
REVISTA CRÓNICA
ORGA Y XEREMÍES D'UNA SOCIEDAT DE MALLORQUINS.
| A Palma cada número ..... 2 céntims. Fòra de Palma » ..... 2 ½ » |
Sonará cada dissapte, si té vent á sa fianta. | S'envian es números à domicili, tant à dins Ciutat còm à ses Viles, pagant per adelantat à s'Administració (Cadena de Cort n.º 11), 1 pesseta à conte de 16 números. |
ES JAY DE SA BARRAQUETA
( RONDAYA )
Que parava faves
Y li cayan ses baves
Axò era y no era, bòn viatge fassa la cadernera. Contan qu'un temps hey havia pròp d'una Ciutat un camp qu'hey corria un riu que besava es pèus à un turó, y demunt es turó s'hi veya una barraca, y devant, una perera que li feya ombra. Aquí hey pessava la vida un homonet véy anomenat: Es Jay de sa Barraqueta.
Era tan mal sofrit y rabiós que ningú li poría demaná de nòves: y ses dònes deyan à n'es nins quant ploravan: si no callas, te duré à n'Es Jay de sa Barraqueta, que fa seím d'ets atlòts grassos y aygo-cayia d'es magres. Y es nins callavan, perque s'estimavan més viure que caure en ses mans d'aquell Jay.
A les hores el Bon-Jesús y Sant Pere anavan p'el mon.
Un cap-vespre, camina, caminarás, sa nit los agafá devòra sa barraqueta; y, acostantsê, véren es Jay qu'aplegava lleña per còure es sopá.
—¿No mos dariau posada per aquesta santa nit? (preguntá el Bon-Jesus.)
—Si vos aconhortau de jèure en tèrra.....
Y el Bon-Jesus y Sant Pere entraren dins sa barraca. Es jayet encalentí s'escudella, se posáren en taula, y no tenian més qu'un roagó de pa més rostit qu'un test de teula.
—¿Que no heu de fé sopes? (preguntá el Bon-Jesus.)
—Ell ja'u veys. No hey ha més pa.
—Feys sopes, no temeu.
Y es Jay se posá à llescá es trosset de pa d'òrdi, y còm més anava, més llesques feya.
—Ell el Bon-Jesus mos dona la mayna, (deya es Jay desiara.)
L'endemá dematí, quant es sòl comensava à goytá per s'entrellum de llevant, el Bon-Jesus y Sant Pere estavan de partida. Aquell crida es Jay, y li diu:
—Vaja, padrinet, ja que mos heu tractats tan bé, demanau un dó.
—Demanau la Glòria, (digué totduna Sant Pere, baxet, baxet, à n'es Jay.)
—No vatx de glòries. ¿Sabeu quin dó vuy? Que qui pújiga demunt aquesta perera, no puga devallá fins que jo heu diga.
—Concedit. Demanaunê un'altre.
—Ydò que ténguiga.....
—Demanau la Glòria, (li torná dí Sant Pere.)
—'Xaume fé, si voleu. ¡Ja's bòna aquesta! Ydò, que jugant amb aquestes cartes, no puga pèrde may.
—Concedit. ¿Voleu rês més?
—Demanau la Glòria, carabassa, (li digué altra vòlta Sant Pere.)
—Si no'm das conte à Déu, vos esclafava es morros, (respongué tot enfurit es Jay; y agafant un serró que per allá tenia, continuá:) Lo que vuy jò, es que qui se pòsiga dins aqueix serró, no'n puga sortí fins que jò heu diré.
—Axí còm vos deys será.
Y el Bon-Jesus y Sant Pere prengueren ets atapins, y..... per avall s'ha dit.
Es trabays de vuytant'añs feyan trèure jép à n'es Jay de sa Barraqueta, que ja estava còm aquell que diu, amb sos pèus dins sa fòssa.
Y veys aquí qu'un dia s'hi presentá La Mòrt, y li mogué aquexa convèrsa:
—Ola, jayet, anem amb mí.
—¿Anem?
—Ydò, feys via.
—¿Que no t'agradan ses peres?
—Axí mateix.
—Ydò, puja demunt aquexa perera y menjen fins que'n vulgas, y jò aniré à arreglá quatre feynes.
—Afeñauvos y ferém via.
Y La Mòrt s'en puja demunt sa perera menja que te menja peres, fins que les se tocá amb so dit. Però, quant volgué devallá no pogué, perqu'es Jay no s'en volia aná amb ella y s'estimava més está per aqueix mon que morirsê; y la pòbre que tirava llamps y pèstes còm si tot heu hagués volgut encendre.
Y à n'es Jay li passá p'es cap ferley está molt de temps, y pasaren añs y añs, y La Mòrt dalt sa perera sense poré matá ningú.
Si qualque fossé hagués sabut axò, à n'es Jayet li feya ballá s'ensenay; perque no se moria ningú y ells no guañavan rês, còm succehia enguañy à n'es de Felanitx.
Arriba un dia que La Mòrt, avorrida d'está dalt se perera, digué à n'es Jay:
—Amollaumê y no vos diré rês.
—¿Y hey dius de debò?
—Paraula d'homo.
—Tú no'u ests homo.
—Si vos toch, que'm tirin d'una passa.
—Ydò, vesten. Y si'n vòls més de peres, ja tornarás.
—No vatx de peres, no.
Y de llavò ensá, un que no va de rês, diu que no va de peres.
La Mòrt, totduna que se pogué escapá, ¡cametes me valguen!... à doná part à n'el Dimòni, qu'estava més enfadat qu'un cabo de realistes. Que, axí còm ningú se moria, no entrava cap condemnat à Infèrn. Y, quant sabé es pas, remenant sa coua, deya:
—¡'Xelme fé à conte méu à n'aquest bergant!
Era una nit d'hivèrn, y no s'aturava de ploviscá: es Jay s'escaufava dins sa barraca.
El Dimòni carregat amb dues ánimes y bañat fins à sa pell, s'hi presenta y enrahonan d'aquesta manera:
—Ola, Baña-verda, ¿qu'es estat?
—Homo, qu'ha d'essê estat; jò m'en venia tot just per aquest camp amb aquestes dues, que eran d'un taverné y d'un contrabandista, y mos ha aplegat aquesta barrumbada y he vengut à arreconarmê aqui.
—Bé, homo, bé; estich content. Acostet y t'escaufarás un poch; bé qu'axò es còsa qu'un de vòltros sempre n'es servit.
Y el Dimòni s'hi acostá.
