Pàgina:L'Ignorància 76.pdf/2

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

—Y si feyem un escambrí? li digué.
—Ja'u has dit. No, y jò que tench unes cartes..... ¿Y qu'hem de jugá?
—Un'ánima d'aquestes y sa téua.
Y còm es Jay sabia que ho poria pèrde, hey vengué à bé. ¿Y que m'en direu? Es Jay una derrera s'altre, li guañá ses dues ánimes, que de gòtx Y alegria botavan. Però lo que li sabia greu à s'ánima des taverné era no porê plantá tavèrna, perque no tenia mans per posá aygo à dins es ví, ni cap per enganá à là gent; y à sa des contrabandista no porê aná de tabach, perque no tenia cames per corre y fugí des carabinés, ni llengo per di mentides. ¡Mirau qu'aquexes dues ánimes hey estavan ben arreglades!
Llavò el Dimòni volgué que li pagás cafè, copa y puro, perque li havia guañat; y axí còm per aná à sa tavèrna havian de passá es torrent, el Dimòni se digué per si mateix:
—Aquest Jay es més que'l reverent Dimòni, perquè à mí qu'heu som, m'ha enganat. ¿Còm heu faré per durlomen? No rês, en passá es torrent el cap-fich de còp-descuyt dins s'aygo, y llavò ja será méu.
Y es Jay se posá es serró à s'esquena, y ¡ala envant! de cap à sa tavèrna.
—Homo, (va dí es Jay), veus, tú estás avesat à viure dins foch; y amb s'arruxada d'avuy y are si te bañas es pèus à n'es torrent hey ha perill d'embolicá una pulmonia. ¿Y que seria el mon sense tú? Y sobre tot à Infèrn no hey hauria qui s'hi oís. Es condemnats no voldrian está p'ets altres dimònis y se mouria un renòu... Ca, ca, creumê, poset dins aqueix serró y te passaré demunt s'esquena.
Y es beyeról de Dimòni s'hi posá dedins. Per mí havia tastat ses botelles des taverné quant s'en duya sa séua ánima.
Y es Jay quant vé el Dimòni dins es serró, va di:
—Are t'hi tench.
Y tocà soleta à ca un ferré.
—Daume una calda à n'aquest serró, (digué à n'es mèstre.)
Y el pòsan dins sa fornal; quant fonch ben vermey, el tiran demunt s'encruya, y, agafant es mossos es mays, toch vé, toch va, fins que no tengueren alê; túm, pa, ta, túm; túm, pa, ta, tam.
Llavò es Jay obrí es serró y el Dimòni sense volê sebre qui l'havia encalsada, ja's fuyt còm un llamp cap à Infèrn.
—Ja tornarás si'n vòls un'altre, (digueren tots amb tò de burla.)
Es Jay s'en tornà à sa barraca y entre ell mateix, se deya:
—Are ni La Mòrt ni el Dimòni no'm demanarán pús de nòves, y porá essê que visquem molt de temps. Veèm en Gelat ahont s'ajaurá.
—Fietes méues, (va dí à ses dues ánimes quant arribá,) aquí, qui no fa feyneta, no menja coqueta.
—Ja's de rahó, (respongueren elles,) ja val més fé feyna còm un patró pelut que no viure amb en Bañeta verda.
—¿Però còm porian fé axò si no tenian còs? dirá qualqú.
—Fiet, li diré jò, axò contan ses cròniques d'aquell femps, y fòris.
Sobre tot, passaren añs y añs y es Jay de sa Barraqueta ja no havia de fé es cent: y, cansat de viure, s'exclamá:
—Ja'u será blau es festé, si axò no muda. No rês: anem à n'el Cèl, veurem si mos vòlen.
Y camina, caminarás, per desèrts y boschs, travessant muntañes y comellás, arribá cansat y mòrt à n'el Cèl; y vegent ubèrt, se'n entrá dedins, y totduna qu'afiná el Bon-Jesus, s'en hi va aná à ferli xacòta.
—Está, homo, (li digué el Rey de Cèl y tèrra.)
—Apòsta he vengut per está, respongué es Jay, y se vá assèure.
—Ja estaré més alèrta un'altre vegada, (deya Sant Pere remenant es cap); ¡mirau quina endemesa, entrarsen sense dirme ase ni bèstia!
Y es Jay de sa Barraqueta al punt tot heu desbaratava y sempre feya riure la cort celestial y à n'el Cèl no hey havia qui s'hi entengués.
—Trèu à defora aqueix desbaratat, Pere, (va dí el Bon-Jesus), qu'axò no's lloch de fé trifulga.
Y Sant Pere amb una betcollada l'enviá à mal viatge.
—A n'el Cèl m'engegan y à l'Infern me pregan, (va dí es Jay), à l'Infèrn m'en vatx.
Y ja's partit de quatres per avall: y, camina, caminarás, per turons, fondals y garrigues, à n'es pèu d'una montaña vé una covòta que vomitava fum.
—Aquí dêu essè l'Infèrn, (digué entrant dins sa còva); vé un portalet y tocá à sa pòrta.
—¿Qui es? (preguntá una veu esquerdada.)
—Es Jay de sa Barraqueta.
—Posau barres que no entr'!
—Si no obriu, esbuch ses pòrtes.
—Obriren, y un enfilay de dimònis amb tions de foch, còm à llamps s'afuaren à ell.
—Anau alèrta, que poriau cremá un homo, (digué tot xelest,) ¿y ahont es es vòstr' amo?
—Entrau per allá dedins, (digueren es dimonions tirant es tions de foch, y advertint à n'es séus companeros:) Ell aquest bergant no's còm ets altres que vénen per aquí. ¿Que deu cercá aquest embadalit? Es qui vénen del mon, van més coua baxa.
Havian passat vuyt dies y es Jay de sa Barraqueta sortia d'Infèrn.
Aquell paratge no li agradava y determiná tocá el dos altre volta cap al cèl.
Tan aviat tancaren es dimonions quant el véren sortí, que li enganxaren es calsons; y ell tol enfadat, exclamá:
—El Dimòni qu'hey babit amb vòltros. ¿No sabeu tení un poch més de mirament amb ses còses?
Quant arribá à n'el Cèl, Sant Pere guaytava per un finestró, y fent sa mitja, li digué:
—¡Ah bergant! no m'enganaréu, no, aquesta vegada. Si haguesseu demanat la Glòria, quant vos ho deya, are vos dexaria entrà.
—Y si vos donava dues ánimes?
—Èll En Pau heu digué: «Que qui guañava un'ánima, tenia sa séua segura.» però..... bé, heu aniré à demaná à n'el Bon-Jesus.
Poch després, es Jay de sa Barraqueta anava à dú ses dues ánimes perque li havian concedit lo que desitjava.
Quant torná, li obriren sa pòrta, hey entrá; y encar'are hey es, si no ha sortit.
Y sa rondaya està acabada. Digau si vos ha agradada.

Jordi des Recó.


BONA RECEPTA.


Vetx, Ramon, que amb grans afañys
Molta gent sebre procura
Còm es que, sense malura,
He doblegats noranta anys.
 Y còm que no es cap secret,
Te diré, d'una vegada,
Sa recepta que jò he emprada;
Si la vòls, aprofitet
 De còm era atlòt pussé,
En res he passat sa mida;
M'he cercat goñá la vida
No malgastant cap doblé.
 May per may, à casa estèrna
He anat de féstes ni balls,
Ni he anat de cans, bòus, ni galls,
Ni he entrat may dins cap tavèrna.
 A trenta añys me vatx casá
Y sa dòna m'ha fét l'olla,
Y may he duyta curòlla
De panxons, ni de fumá.
 He procurat amb ningú
Del mon, may tení querella;
Y amb ella,... ¡oh! lo qu'es amb ella
May hey ha hagut un tu per tu.
 Dant à n'es còs lo que vòl,
No he anat may de bel-landines;
M'he colgat amb ses gallines
Y m'he axecat amb so sòl.
 Y en llòch de rodá p'es Born
Còm fa sa gent de vuy dia,
He cregut que'm convenia
Molt més, retirá dejorn.
 A s'hòra de dexà s'eyna,
En llòch de baladretjá,
M'en he anat à passetjá,
Per reposá de sa feyna.
 Y còm qu'es còs se confòrta
Respirant ets ayres sans,
Amb sa dòna y ets infants
Li hem pegat per fòra-pòrta.