Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


sol per si li cridaven quart i ajuda, el pensament li saltava del llit de la seva dòna, a la cana de trencilla. Lo que passava a dalt era molt serio: ser pare; lo que passava a la botiga era tan serio com lo altre: el negoci. No estar pel fill que tenia de venir, era faltar a un deber sagrat, i no pensar en el despatx de la tenda, qu'era 'l pervindre d'aquell fill, era faltar a dos de debers: el deber de baix i de dalt, i entre les dugues obligacions, es repartia els sentiments del mellor modo que sabia; l'atenció comercial, per les dones del despatx; el cor de pare, per les angoixes de sobre.
 De tan en tan, pujava un moment, donava coratge a la dona i tornava a vendre capdells.
 De tan en tan baixava una de les veines: li deia que ja acabaven; qu'era cosa de mitja horeta; qu'aviat seria pare, que no descuidés la venda, qu'elles ja es cuidaven de tot.
 De prompte, entre cana i cana, un dupte, un qui sab? li va passar pel pensament. ¿Serà noi? ¿Serà noia? La llevadora havia assegurat que seria un bordegàs. La lluna ho marcava. Una amiga de la dòna qu'havia tingut cinc filles, deia que seria noia. Ella sabia perquè ho deia. El metge havia dit que no ho sabia ni ho podia assegurar, per estalviar-se compromisos, i ell que no era ni llevadora ni metge, pero qu'era betes i fils, no més sabia una cosa: esperar, i que fos lo que Déu volgués: si fos noi, el posaria a la botiga; si no