Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/144

punt, es varen seure en una pedra, i se'n varen posar tres plats, ni massa plens, ni massa buids: tres plats, ni de ric ni de pobre.
 L'arroç era bo.
 L'Esteve li va trobar i va complimentar a la minyona.
 —Ja ho crec que té de ser bo, — va exclamar tot seguit la mestreça. — No hi falten bons amaniments, pollastre, congre, calamarç... Per força en té de ser de bo, però que'n fessim cada dia i ja veuries tu mateix aont aniria a parar la casa.
 —Ja que parles de la casa, — va dir ell: —¿ja's varen enviar aquells brodats a la casa Giménez, Rubio, Ramírez i C.^a, que va demanar el viatjant?
 —Es clar que's van enviar, — li va dir ella mig ofesa. — Ja sabs que no me'n descuido mai de les coses que m'interessen. Vols una mica més d'arroç?
 —Pensava una cosa, Tomasa. Si poséssim una secció de tela de matelaç, vols dir que no ens daria producte?
 —No, — digué ella, amatent. — Val més lo segur que lo incert. Es té d'anar de mica en mica. Menjar poc i pair bé.
 I després de aquestes tres sentencies va afegir com dient-ho pera ella:
 —Si tinguéssim fills, encara.
 —¡Vols dir que no'n tindrem de fills?—va gosar insinuar l'Esteve.