Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/146

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


temps l'hauria tingut, a «La Puntual». I quina empenta li hauria donat l'Esteve, pera fer-lo rodar més depressa, si això dels sols estessin a mà pera fer-los córrer els Esteves! Va badar, va seure, va alçar-se, va ajeure-s, es va tornar a seure; però com no havia badat mai, perquè l'obligació li privava, ja siga'l badar o lo que siga, va veure coses imprevistes que'l van estranyar una mica. Va veure que'l cel era d'un blau que mai se'n havia adonat; va reparar que hi havia núvols pintats de color de rosa com les cintes de a ral el metre; va notar que's criaven flors fins a les escletxes de la grava; va observar que quan un està en vaga veu lo que no veu treballant, i, oh pasme de contemplació!, va veure lo que no havia vist mai perquè no s'hi havia fixat: que la seva dòna era magra (en això si que s'hi havia fixat), però que entre la magresa hi havia plenituts de vida que no les havia sospitades; que'ls ulls tenien reflexes verds que mai els havien tingut; i que'ls llavis prims i ondulats tenien un cert tremolor que no sabia que'l tinguessin i... «Anem-se'n», li va dir; i, cosa nova pera ell, la va agafar pel braç i va en- dur-se-la montanyes amunt de Vallcarca, am la minyona, que seguia com impedimenta de l'idili.
 Van pujar montanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més montanya, i era tant fòra de mida lo que passava a l'Es-