Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/147

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


teve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat extesa allà baix, a la blavor, am la blan- curia de les cases arrupides sota Montjuic, amb els braços dels carrers estirant-se sobre'ls conreus, va tenir un crid d'admiració, i va dir: «Aixó és espaiós», i espaiós, pera ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
 Realment ho era d'espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els chors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l'enamorada. Aquells crids i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara amb el frec del cap-vespre s'havien anat apagant; però si s'apagaven les paraules s'havien encès els cors. La fiblada de la llum els havia entrat a l'ànima, i el sol que duien a dintre seu els rebotia a n'els llavis, que s'apropaven a les fosques; a les mans, que s'ajuntaven, i als braços, que s'estrenyien; i abans d'entrar a la ciutat bevien l'últim raig de sol, pera guardar-ne l'impressió al tornar-se a junyir a la feina.
 L'Esteve, sense dir res, va agafar a la Tomasa i la va estrènyer.
 —Que t'has locat? —li va dir ella. —Que no veus que ja som a ciutat?
 I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, am les botigues, amb els carros i am les empentes.