de crids, però va costar més discussions: que si havia de dur la corona sostinguda per un filferro, que si les sandalies són vermelles, que si sant Joan portava barba... tom-hom hi va dir la seva; i en quant a la compra del bè, va ser una qüestió tant seria que de poc tot se'n va en orris: la mare'l volia blanc, perquè aquets xais han de ser blancs; l'Esteve'l volia ben gras, perquè anant munt i avall aquet bestiar s'aflaqueix i quan se'ls té de matar no més en queda la pell, que tant li feia blanca com negra; i per fi, partint diferencies, van arribar a comprar un xai que no podia per més apte pera'l pas i pels aliments: era un bè nèt, blanc i grassonet, amb uns ulls de resiginació que's veia que ja sospitava lo que li havia de passar; amb un aire tant modest que si l'hagués vist sant Joan l'hauria adoptat xai honorari, i amb un posat de tristor que no més de veure-l una vegada ja se li posava afecte.
En Ramonet quan el va veure n'hi va posar tant d'afecte i va estar tant content de tenir-lo que'l va fer pujar a l'entressol, i el va fer baixar a l'establiment, i aquí caic i aquí m'aixeco, les capses rodaven per terra i els rodets anaven enlaire, convertint «La Puntual» en corral de la bestiola i del pastor que la guiava.
Sòrt que no més va durar quatre dies aquella vida bucòlica, o si no hi ha una feridura, que hauria sigut la de l'Esteve.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/170
Aquesta pàgina ha estat revisada.
