Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/232

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Et dic que't voldria parlar.
 —Parla.
 —Escolta-m bé i no t'enfadis, Tomasa. Te'n recordes lo que't vaig dir el dia que'm vas parlar de la torra?
 —Em vas dir... lo que feia al cas.
 —Doncs fes memoria, Tomasa. Jo no la volia comprar, però hi vam dormir i vam comprar-la. Allavores valia mil duros, però avui en val més de vint mil. El podem teñir nosaltres un capital de vint mil duros empleat en fantasies? Has comptat a quin preu ens surt cada pruna que mengem? I el covar de les gallines?. Has comptat lo que'ns costa'l covar?
 —Bé, què vols dir?
 —Que'ns hauríem de vendre la torra.
 —La torra, dius?
 I se li va girar d'esquena.
 —Ja t'ho he dit que t'enfadaries.
 —No m'enfado, però no la venguis. Quins motius tens pera haver-la de vendre? —Tots els que t'he dit i encara més. I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant, que si capitalisada és quant, que si tal i que si qual (i va retreure la quiebra dels Giménez, Rubio i etzètera), fins que la va haver mig convençuda, siga per raó, siga per sòn.
 Al creure-la guanyada, li va dir:
 —Veritat que no'm dius que no?