Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/237

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


diable de bordegàs: com més coneixements posava, més afició tenia a anar-hi. No sé qué'ls devien donar a n'aquella casa de Llotja, que, després de cansats de tot el dia, en comptes de fer reposar el cos de les fadigues del comerç, o de cercar esbarjos profitosos, propis de la joventut, se'n anessin a passar el vespre a tirar ratlles i fer gargots, que després no servien pera res. Si hagués anat a un cassino, encara que'l senyor Esteve tampoc hi creia en els cassinos, ho hauria trobat passador. Si hagués sabut que en Ramonet tenia expansions ilícites d'enamoraments interinos, també se'n hauria fet càrrec; però anar a malmetre-s la vista no més pera embrutar papers, vaja!, allò era un misteri que, si no hi hagués hagut res amagat, hauria sigut cosa de locos.
 Què hi podia fer allí cada vespre? Una vegada li van dir com és que no'ls ensenyava lo que feia, i va respondre: «No ho entendrien», i es varen quedar amb aquet xasco. Un altre cop li varen preguntar si encara hi havia d'anar molt temps a apendre... allò que volia apendre, i ell els va dir: «Ara començo»; i contestant-li doncs quan s'acabava aquella mena de feina, els va respondre, sense més ni més, que d'aquella mena de feina n'hi havia pera tota la vida, i que quan s'era molt vell tot just se'n començava a saber.
 El cas és que ell sopava a corre-cuita, que ni sabia lo que menjava, que mirava'l rellotge