Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/240

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cosa que duia uns noms que no'ls havia sentit dir mai, el tenia tant esverat com el que sent venir el mal temps sense veure boires a n'el cel ni senyals de vent a la terra.
 Un dia, després de sopar, ja no poguent aguantar més, en el moment que en Ramonet se'n volia anar com sempre, el va aturar i li va dir:
 —Escolta, Ramonet. Diga-m la veritat: aon vas?
 —Ja ho saben: a Llotja.
 —La veritat: què hi feu a Llotja? —Dibuixar.
 —I què més? —Res més. Per ara res més.
 —Què vols dir per ara res més? —Vui dir que més endevant puc pintar, puc esculpir.
 —I pera fer això que tu dius, com és que no menges de gust, no treballes de gust, et distreus i no estàs pera la teva feina?
 —Pera la meva prou que hi estic.
 —Com és que no mires pera'l teu nom?
 —Més de lo que vostè's pensa hi miro.
 —No és veritat. Com és que sempre rumies?
 —Perquè l'Art és una passió.
 —Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius.
 —No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres.
 —I qui és això de l'Art?