Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/256

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Aquells llibres que en Ramonet bavia llegit, aquells dibuixos que havia fet i aquells companys que havia tingut li havien anat encenent el cap, i no més faltava un misto pera fer-li fer la bullida.
 Desde aquell vespre en endevant, en Ramonet es va resoldre a seguir la seva deria, costi lo que costi i rebi qui rebi. Va volguer eixir d'aquell estany i tirar-se a n'el mar dels seus somnis; va sentir dalit de volar anc que s'hagués de rompre les ales; va volguer ser artista, en una paraula: deixar aquell niu arrecerat, aquell caixó de trenzilles, aquell cau, aquell molí de fer diners, i llensar-se a la ventura.
 Ja a les tardes, sense miraments, agafava'ls llàpiç i sortia, i entrava a l'hora de sopar, i tornava a sortir desseguida; ja s'haviadesvergonyit a penjar dibuixos per les pareds i que'ls vegés qui volgués; ja havia profanat la botiga dibuixant a l'Altar Major, a dintre mateix de l'escriptori, al costat del senyor Pau, que ho veia amb esfereiment; ja feia entrar els companys a Missa en sense senyar-se a la porta, i al mig dels caixons i dels parroquians discutien les seves coses: ja no tenia sagrat. Les botigues, com les iglesies, quan se'ls hi ha perdut el respecte, ja no hi ha frè pera'ls que hi viuen. La franquesa mata la fe, i morta la cuca mort el verí. Sense fe no hi ha mercerías.
 El senyor Esteve se'n havia adonat. Es clar que se'n havia adonat; i en Ramonet s'havia