—Ja n'hi ha per encendre foc, he?—afegí 'l notari amb fruició ben manifesta.—Aixís se fan les cases, Olaguer. Els animals ens ho ensenyen: mireu les formigues: no més recullint lo que'ls esvalotats deixen, quin gavadal!... Sembla que'l vent s'encalma: podriem seure una mica.
L'Olaguer, primer que ell, arribà a un pedriç de prop del poble, i, tot lligant en garbó les redoltes cullides, sentí amb sorpresa la següent pregunta del notari:
—Per què no us caseu, Olaguer?
—Jamai hi só pensat.
—Comprenc que no hi pensessiu mentres feieu el fonament de la vostra casa; però avui que teniu La Coma, l'Hort dels Minims, les Parades de Dalt, en una paraula, el ronyó cobert; avui, que heu de plegar la botiga, que us en aneu a la quarantena i voleu ser pagès, heu de pensar-hi.
—Que no hi ha més que casar-se? En bones fires que'm vol bé!
—Home, jo us proposo un casament de Déu n'hi dó. Busqueu les vostres conveniencies: una dòna estalviadora es un gran puntal.
—A qui 's casa, la bossa li esdevé rasa.
—Trieu bé la dòna, i encara la tindreu més plena. Ah! Si es de les del puny estret, cap home l'avança. Mireu la meva.
