Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/41

From Viquitexts
Jump to navigation Jump to search
Aquesta pàgina ha estat revisada.


pesava, cobria-la d'un vel melancolic que tocà 'l cor de l'Escanya-pobres. El magatzem, testimoni de tants goigs passats, casa pairal de sa fortuna, ont havien ressonat una per una les dobletes guanyades; l'hostal, el despaig del notari, tots els records dels seus mellors temps, desfilaren pel seu esperit com envolquellats en la melangia d'aquell horitzó plujós. I, assegut en un claper, s'abandonà més d'una hora als dolors de l'anyorança, sense sentir el fret ni les fuetades del vent, que feia bramar el bosc com una mar.
 L'endemà, quan encara 'l mas dormia, l'Escanya-pobres posà 'l bast al Moreno, el cavall estimat de l'hisenda, el muntà i no parà fins a la vila. Sa absència fou un esbarjo pera tots els esperits: els camps sentiren cantar an aquells pagesos enfeinats, el vailet se trencava les cames a cabrioles, i a taula, més que'l menjar, engreixaren les rialles. En cambi, a la tarda, quan tornà... Qui clavada l'arada al solc, qui descansant en el manec del magall, estigueren amos i moços més de dèu minuts discutint si seria aquell cavaller que anava acostant-se a contraclaror del sol ponent.
  — Ell bé s'hi diu; però no ve a dalt del Moreno. No pot ser.
 I, en si es o si no es, arribà allí, dalt d'un