Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/43

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ços, mentrestant, se perdien en conjectures i grunyien de rabia.
 L'endemà al matí baixà l'Olaguer i manà an en Llorenç, el més obedient dels moços, que entrés a donar pinso al matxo. El pobre xicot, encara que rondinant, obeí, i la bestia'l rebé amb un raig de coces que'l deixà extés a terra amb una costella enfonsada. Als clams del ferit acudiren tots els de la masia; se l'emportaren a la cuina a curar-lo, seguits de l'Olaguer en persona, que ho presenciava tot moix. Més l'Aloi, el geperut, excitat per la desgracia del company, sortí i, armat d'un bon samaler, entrà a l'estable a rebatre a cops an aquell dimoni, fins a matar-lo. La bestia, aixís bastonejada, trenca'l ronsal, i, abraonant-se amb l'agressor, li clavà dentellada al gep i escapà, esperitada i bramant, camps a travers, botant com monstruós moltó.
 Llavores la sarracina s'armà contra l'Escanya-pobres: tota la casa en pes les emprengué contra ell; i en Pere, a l'arrencar-li la confessió de lo fet amb el Moreno, l'embestí de dret a cops de puny; les dònes li tiraren en cara totes, les mesquineses, tots els deutes pendents; els moços, entre gemec i gemec, li juraren venjar-se, i quan el tingueren ben atrotinat i abatut li anunciaren tots la sortida.
 —Jo no tinc res,—afegí en Pere; — vós