Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/54

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


oferien al vent les sonoritats d'una orga dotada de registres ben potents. Hi havia en aquelles sales un cert baf de mort que glaçava 'ls esperits. Donya Tuies començava a trobar-les massa grans i a penedir-se d'haver ajudat a adquirir semblant casalot, mal que no 'ls costés més enllà de vuitcents duros. L'Escanya-pobres tot era mirar ont s'encauaria. «Lo que es per aquí dalt, de cap de les maneres.» I com que anava cançat pel pes del diner, tenia ja ganes de trobar repòs.
 — Ja ho veieu — li deia 'l notari, que en els ulls de la seva dòna 's veia venir una pedregada a sobre— si n'hi cabrien de telers!
 — Sí: esperi, esperi que li lloguin. Mai ho havia vist de part de dins; però ara 'm convenço de que es un casalot, això. Sembla que fins hi té d'haver remor. Si no hi viu un desanimat com jo, no ho habita ningú. Si no ho ven per pedres, ningú li compra. Me sembla que ha fet mal negoci, D. Magí.
 — Sempre feu escarafalls de lo que més us agrada.
 — Sí, a fe de Déu, ja li dic jo que es ben galdós, perquè un se n'enamori! Un hom s'hi mor de fret i de por. Com no estiga millor abaix...
 — Sí, sí, mirem abaix, — interposà donya Tuies, cada cop més capficada.