Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/57

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.





V



El castell fou la perdició de D. Magí. Aquella carronya de D.ª Tuies l'hi tirava a la cara cada dia com una gran dissort, com un disbarat que sols podia ocorre-s a un home negat de sentit comú, incapaç de menar una familia, de dur el pondo d'una casa. I no bastava que'l notari oposés a tals agravis que'l primer pas d'aquella adquisició 's devia precisament a qui tant el recriminava.
 — Jo no coneixia'l castell més que per defòra.
 — Ni jo gens més.
 — Tu tenies obligació de mirar-t'ho millor. Aquestes no són coses de dónes, però si dever vostre. I ja estic cançada de sentir-me que la culpa es meva. Jo no vaig aconsellarte sinó que li deixessis els primers trescents duros al vint per cent, i tu encara ‘ls hi vas