Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/61

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


pujaren a la cara li privaren de delatar, ni indirectament, a D.ª Tuies.
 Passava'l temps, i el veí insistia amb natural indiscreció; però'l seu company callà amb tota la fermesa d'un cor honrat, fins que, sentint remors per allà fòra, cregué arribat l'instant d'eixir, i ho féu, mal que li costés, pera no enviar-hi l'altre.
 — Ja pot pensar — digué amb veu aspre que no pogué endolcir — que no vinc a durli cap nova, sinó a demanar-li roba per vestir-lo.
 D. Tuies tragué, sense immutar-se, un paper plegat, que mostrà a l'escrivent.
 — Veu? Es de lletra den Magí, que vostè coneix; aquí hi ha la seva firma, que vostè coneix: doncs això es el seu codicil, ont disposa... llegeixi... que‘l seu enterro sigui de pobre. Envolquelleu-lo amb el llençol.
 I, dit això, girà l'esquena, deixant altre cop a l'escrivent més espalmat que mai.
 Però aquell vespre D.ª Tuies, quan entrà per primera volta a l'alcova pera apagar la xinxeta, unica llum que permeté encendre al costat del mort, vegé, amb sorpresa, que aquest no estava envolquellat amb el llençol, sinó vestit de negre. Atançà-l llum, palpà la roba, i al sospitar que era'l vestit bo de l'escrivent no pogué evitar que'l foc de la ver-