Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/73

reix pas re més? — afegí l'Escanya-pobres, veient-se vencedor.
 La velia rodà'l cap, sense gosar aixecar-lo, consumint en silenci les llàgrimes de despit que l'ofegaven. I, darrera d'una pausa embarraçosa, sentí que'l seu enemic, posant-li la mà a l'espatlla, parlava així:
 — Pel bé que li vui, escolti-m. Un dia 'l seu marit, Déu l'hagi perdonat, me deia: «Olaguer, t'has de casar». El seu consell me va sobtar de debò, i ell, per fer-me agradós el matrimoni, me va pintar les virtuts de vostè, com estalviadora i dòna de sa casa. Ni així vaig voler escoltar-lo, per dues raons: perquè ni'm feien falta les dònes, ni de persones estalviadores i del bon seny de vostè se'n troben per tot arreu. Es, anem a dir, tant difícil com trobar homes de la meva llei... i vostè era casada. Doncs bé: després hi he pensat molts cops. Don Magí tenia raó: ni l'home ni la dòna, quan tenen alguna cosa per perdre, poden viure sols, i la dòna menos encara, molt menos. Cregui-m a mi, senyora Tuies: casi's.
 L'aludida, per fi, aixecà'l cap i, topant amb la mirada traidora de l'Olaguer, digué amb falsa rialleta:
 — Es a dir que vós sabeu una manera de capitular?