Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/78

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cop, al consell afegia 'ls seus bons oficis, conseguint arrencar de malpagadors els redits desitjats. I si's parlava d'aquell oncle o de algun deutor toçut, ben prompte saltava amb la seva deria sempiterna: «es perquè la veuen sola: una dòna no fa por».
 Aixís, i sense una paraula d'amor, anà guanyant-se l'interessada vella, que, per la seva part, buscava racer i també talegues. Havent dominat al notari, per què desesperar d'un nou triomf? La gota forada la penya, poc a poquet se va lluny, i tal moltó escuat anà per llana i tornà esquilat. Aixís anaren ablanint-se un i altra, i potser arribaren a creure i tot que s'estimaven, al menys ella, el dia que, concertant les esposalles, la viuda li digué Olagueret i ell mastegà la paraula Tuietes.
 Passats, doncs, els dèu mesos de llei, el casament se realisà. Ells no volgueren pompa ni caramades, no per avaricia, sinó pera evitar-se esquellots i rendir un tribut al dir de la gent, que veia la viuda encara amb vestit tintat de negre i de més a més sabía, per boca d'ells, que'ls contraients, si no eren pobres, poc se'n mancava, ben poc.

 Era una matinada d'Abril, xamosa i riolera per lo ras que estava i cel, la fortor de