— Avui s'hi ha de conèixer, — li digué la senyora Tuies, que de la mort del notari ençà, pera tothom, havia perdut el don, llevat de les minyones.— Vés, vés-te a esbargir una mica.
I quan la crossa ressonà per les lloses de la plaça, la nuvia cridà'l marit, que era a donar pinso al matxo; tancaren el castell i 's passaren la tarda entretinguts obrint un amagatall en l'alcova, que la capçalera del llit taparia.
— Has tingut un gran pensament, — exclamà l'Olaguer, un cop hagué fet aquell gran trau a la tapia.— Aquí ningú 'l sospitarà mai el diner nostre.
— Enlloc tant ben guardat, home. Oh! I que cada vespre li podrem donar una mirada, no més despenjant la capçalera: veus?
— Comptar-los i tot, si volem, — afegí 'l marit.
—Ah, brivall! També t'agrada a tu comptar-los, eh?— digué la nuvia, fent-li una magarrufa, tota entendrida per diverses causes. I després:— Bé, vaja: quants n'hi posaras tu?
— Jo? Tots. I tu ?
— També tots, si tu no m'enganyes.
— A què vindria enganyar-te? No ‘ns hem fet testament deixant-nos-ho tot l'un a l'altre? Llavors, tot lo teu es meu...
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/82
Aquesta pàgina ha estat revisada.
