Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/84

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


l'estable, com que 'l tenia a l'orella, no 'm donava aquests espants. En aquesta casa tot ressona. Desde aquí semblava 'l picot d'un minaire. Però es la Vespa, no t'espantis.
 — Ja n'estas segur?
 — Sí, dòna. Ja pots dormir.
 — Es que res me fa tanta por com els lladres.
 — Quan jo era un pelat no'n tenia a ningú; ni'n tindria tampoc aquí dins, per això. Allí hi ha la carrabina, i vès si 'ls defensaria; perquè no es la vida lo que'm dol, no: els diners, la mofa, la mofa de que't prenguin lo que tant t'ha costat d'arreplegar.
 — Jesús Maria Santíssima! Un altre cop!
 — Sí, es ell. No t'espantis. La meva por es a un cop de mà per un camí; que t'atrapin descuidat. Per això 't vui dir una cosa. Escolta: no't tapis amb el llençol; ja t'abono que es la Vespa; ara encara fa companyia. Escolta bé: no't deixis mai sorpendre. Si mai per mai jo faltés de casa i rebessis una, dugues, tres, ni vint cartes demanant diners pel meu rescat, ni que hi vegessis la meva firma, ni que hi vegessis la meva lletra, ni que te'ls demanés per Déu i pels sants, mai, mai donguis cap diner meu. La vida ja cuidaré de salvar-me-la. N'he passat moltes pel món: