Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/89

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Bé ho pots dir! Però, què hi farem, Olaguer, si no crien d'altra manera? — exclamava la Tuies amb veu condolida.
 — Quantes ne tens de perruca?
 — Jo, duguescentes.
 — Ei, que te n'amagues dèu! Ahir jo les vaig comptar. Vaja: dóna-me'n cinc i estarem quitis.
 — Sí, ara hi corro!.
 — Demà'n buscaré cinc més per cada hu.
 — No m'agafes, noi: a cada hu'l que es seu.
 Que sí, que no? Llavors urpada, s'ensenyaven les dents, els ulls flamejant, fins que, tot d'un cop, una rialla bestial transfigurava aquells rostres i tornava a preponderar el tracte de la complicitat, sense passar d'aquí.
 L'Olaguer, amb l'excusa de donar menjar al matxo, s'aixecava molt dejorn, i llavors feia les seves estacions a les demés talegues que no sabia la Tuies. Aquesta, aprofitant absencies del seu marit, se tancava en el dormitori, estirava un calaix de la calaixera i treia del secret les afavorides que ni'l notari havia vist mai. Per aquestes monedes tenia aquella dòna un ver fetitxisme; eren les que havien de salvar-la de la persecució de la miseria; les mirava i cuidava