— Bé ho pots dir! Però, què hi farem, Olaguer, si no crien d'altra manera? — exclamava la Tuies amb veu condolida.
— Quantes ne tens de perruca?
— Jo, duguescentes.
— Ei, que te n'amagues dèu! Ahir jo les vaig comptar. Vaja: dóna-me'n cinc i estarem quitis.
— Sí, ara hi corro!.
— Demà'n buscaré cinc més per cada hu.
— No m'agafes, noi: a cada hu'l que es seu.
Que sí, que no? Llavors urpada, s'ensenyaven les dents, els ulls flamejant, fins que, tot d'un cop, una rialla bestial transfigurava aquells rostres i tornava a preponderar el tracte de la complicitat, sense passar d'aquí.
L'Olaguer, amb l'excusa de donar menjar al matxo, s'aixecava molt dejorn, i llavors feia les seves estacions a les demés talegues que no sabia la Tuies. Aquesta, aprofitant absencies del seu marit, se tancava en el dormitori, estirava un calaix de la calaixera i treia del secret les afavorides que ni'l notari havia vist mai. Per aquestes monedes tenia aquella dòna un ver fetitxisme; eren les que havien de salvar-la de la persecució de la miseria; les mirava i cuidava
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/89
Aquesta pàgina ha estat revisada.
