ont lliscava un reguerot d'aigua negrenca, provinent de filtracions del puig.
Aquells senyors contemplaren l'aigua, la remogueren amb els bastons, que n'eixien amb la virolla enllefiscada de negre llaquim, i les emprengueren ben aviat per les fosquedats del tunel, rompudes al cap-d'avall per un forat lluminós, petit com un finestró.
— I, doncs, — preguntà'l guarda-agulles al tartaner, — que serà un fet això?
— En Vives diu que sí: ara ho van a enspeccionar. Prou convindria; però jo'm temo que sigui una mangauixa.
— Qui són aquests senyors?
— Aquell alt, de la caxutxa blanca i barba negra, diuen que es l'enginyer; an aquell de les barballeres he sentit que l'anomenaven mestre Groc, mister Groc, o no sé com. Parla molt poc i empatollat: tinc entès que es inglés. L'altre petitó, que du la bossa a l'esquena, diuen que es l'amo dels quartos.
— Ningú ho diria.
— No, lo que es pel vestuari; però gasta bon tabaco i no l'escasseja, no. Mireu quines cigales m'ha donat.
I els interlocutors callaren al veure reaparèixer els forasters per sota aquell arc, que era altissim sobre llurs caps, tant petit com semblava al peu del puig.
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/98
Aquesta pàgina ha estat revisada.