fent brasset, ja convertits en marit y molla, ¡quina sorpresa de primer! y tot seguit ¡quina turbonada!
—¡S' han casat de debó!
—¡Miréu, ara, quina solta!
—¡Vés, en Roch!
—¡Tot tonto, tonto!
—¡Y que hi vá cofoy!
—¡Quín posat de ximple!
—Axó s' ha de celebrar.
—¡Esquellots, esquellots!...cridaren uns quants.
—No es pas viudo,—vá observar una vella.
—No hi fa res.
—Pero es ximple.
—¡Esquellots!
—¡Sí, sí! ¡Esquellots!
Y tota la fadrinalla, qui ab una casserola. qui ab una esquella, qui ab los picarols del matxo, tots ab un instrument ó altre pera fer soroll y mal de cap, sen amá en professò cap á la masía, armant per tot lo camí un terratrémol de mil diastres.
Quan se vejeren prop de la masia tots paráren de fer soroll, s' hi acostaren poch á poch, se posáren en filera, y á una senyal d' aquell mosso tant divertit que conexém, romperen altra volta en l' estrépit, que semblá que de repent se desencadenava un infern davant de la masia. Mes tot just havian comensat, quant s' obrí la porta de la casa, y en ella compareguè la Paula, ab un posat tant sério é imponent, que 'l soroll s' aná estingint com una tamborinada que s' allunyès.
—¿Qu' us veniu á divertir, axerits?—preguntá ella
