llenya que cremava en la llar, pera que fes mès flam y dongués més calor.
—Mira, mira 'l que 'ns deya fredolicas—diguè la Paula rient.—Sembla que mòlt bè us agrada trovar la foguera encesa.
—Tambè teniu rahò;—contestá en Joseph alegrement.
—Per çó que sè que sempre que surts, tornas glassat,—afagí la Isabel,—m' he entretingut ab la Paula preparante aquest foch.
—Dèu t' ho pagui.
—¿Veyéu com lo fredolich sou vos?—continuá la Paula.
—Sí; no faig pas gayre bon pagés.
—¡Es clar! Tu estarias millor si anèssem á víurer á ciutat.
Axó ho diguè l' Isabel ab una pressa, que donava á compéndrer qu' aquell pensament no li havia ocurregut de cop, y en lo sufocada que 's quedá desprès d' haverlo espressat, acabí de provar qu' alló era alguna cosa mès fonda qu' un senzill acudit.
—¡Anárnosen' á ciutat!—li responguè en Joseph.—¿Y 'l pare? Desprès, ¡qué no estém bè aquí?
L' Isabel no torná resposta, y 's quedá tant trista com si alguna pena mòlt grèu li omplenès lo pit. La Paula, sempre endressant y trastejant per 'llí, llansá una mirada als dos esposos, y feu ab la boca un gesto, que solia fer quan alguna cosa no li sortia com ella esperava.
Hi haguè una llarga estona de silenci, fins qu' en
