la gent d' aquell país, que 'ls uns als altre van l'enhorabona, com si s' haguès tractat del terme d'una verdadera guerra.
La sola y única persona que no, s' alegrá d' aquell felis succès, fou lo vell Mas-Vidal que, com á vell, per antigas preocupacions de familia, y repetia que 'l fet d' aquellas paus era una traició á la memoria dels sèus passats.
Axís es, que quan sòn fill torná á casa sèva, desprès de l'enterro, se'l trová mòlt ofès, esperantlo al cap del camí que s' estenia desde davant de la porta de la masia fins al peu del puig en que aquesta s' axecava. Ja conegué en Joseph que sòn pare tenia algun assunto sério de que parlarli, puig s' havia acostumat, sempre qu' en tal cas se trobava 'l vell, á esperarlo en la punta del camí espressat.
—¡Ola, pare!—li diguè en Joseph.—¿Y axó? ¿Qué hi ha de nou?
—Aquí t' espero,—li contestá 'l vell—pera parlarte del pas que vens de donar.
—¿Quin pas voléu dir?
—Lo d' anar al enterro de l' Oliver.
—Aném, home; no siguéu axís... Ja m' hi pensat qu' us hi afectariau.
—¿Y no m' hi haig d' afectar?... ¿No sabs que 'ls Olivers sòn los mortals enemichs de casa nostra? ¿No sabs que 'ns tenen la guerra declarada fa mès de cent cinquanta anys?
—Per çó mateix s' havia d' acabar.
