¡Estímam', Antonia mèva, hermosura dels mèus ulls, gloria adorada del mèu cor!
Caiguè agenollat als peus d' ella, ab los brassos y las mans creuadas, sense saber ja lo que 's feya, ni ahont se trovava. Mes l' Antonia, que conservava ben clar tot lo sèu sentit, mirá sobresaltada si algú per 'llá á la vora 'ls podia véurer, y fentlo axecar ida, li diguè ab gran severitat:
—Treyéuvos aquestos pensaments del cap, y penséu que lo que 'm demanéu es un impossible. Jo nous estimo, ni encara qu' us estimès m' olvidaria de que tineh confiada l' honra del mèu marit. Ab axó, anéusen en nom de Dèu, y no 'm tornéu á parlar may mès de semblants bojerías.
—¡Antonia, per pietat!—insistí en Joseph, groch de dolor y d' esglay.
—Anéusen', que d' ensá qu' us he escoltat ja tinch por de que 'ns vegin junts. Dexéume estar, que vull tornarmen' á casa sola.
—¡Voléu matarme!
—No hi ha mès.
Y signantli un camí qu' al cap de pochs passos se per entre uns rochs, continuá:
—Vos per la dreta; jo per la esquerra.
—¡Adèu siau!—diguè 'n Joseph.
Y obehint al gesto imperiós ab que ella 'l despedia, 'n aná per lo dit camí, ab lo cap baix, y espurnejantli 'ls ulls llágrimas de tristíssima amargura.
L' Antonia 's quedá parada veyentlo marxar, y quan lo vegè desaparéxer per entre 'ls rochs, esclamá ab
