aquell accent propi sèu, en que s' hi barrejavan l'alegría, l'orgull y la set de venjansa:
—¡Ah, néci! ¡Ja 't tinch! Desd' ara ja sòch la mestressa de ca 'n Mas-Vidal.
—Pot ser no,—pronunciá escarnintla, una veu darrera d' ella.
Se girá esglayada.
Cara á cara d'ella 's trová ab la Paula.
—¿Qué voléu?—cridá la filla Oliver, abalantsantse cap á la Paula, cega d' ira y de soberbia.
—Tant axerida que us penséu ser, y no us recordéu de mirar enlayre,—diguè la Paula ab mófa, y senyalant las brancas del ròure que cobria aquell lloch.
—¿Erau aquí dalt?—preguntá la pagesa.
—Y us ho he sentit tot,—responguè la criada.
Allavoras, la primera, veyentse descoberta, volguè fer un cop de la sèva habilitat, y prenent un tó y un posit més pacífich, s' acosté á la Paula dihentli:
—Donchs si ho heu sentit tot, ja sabéu com m' he portat. Lo vostr' amo s' ha enamorat de mí, pero jo li he tret la fal-lera del cervell. Ara no ho feu còrrer... No per mí, qu' encara m' honraria, sino per la pobra Isabel, que l'estima tant, y tindria un disgust de mort.
