La Paula se l'escoltava ab una rialleta pi ab los brassos fent la gerra y un peu mès avansat que l'altre, esperant qu' haguès acabat. L' Antonia, veyentla ab aquest posat, se quedá ab la paraula á la boca, conexent que de res de lo que deya era creguda.
—¡Ay, senyor!—diguè la Paula.—¿Qu' us penséu que vinch del hort? La llana del clatell ja me l'han treta, y gracia Dèu, lo qu' á mi me la fássi, ja n' ha de ser de lletrat.
No entench que voléu dir. ¿No dihéu que 'ns heu escoltat?
—Per çó qu' us he escoltat. ¡Dèu vos fássi bona! Los que volen ser espavilats, no han de parlar tots sols en veu alta, com vos ho heu fet quan l'amo s' allunyava.
—¿Qué he dit?—preguntá l' Antonia, encara que veya perduda.
—Miréu ,—li diguè la Paula.—Ja us he dit que jo no 'm mamo 'l dit... ¡La sè mòlt llarga, mestressa... pero mòlt llarga! ¡Més que vos y tot!
—Bè, me 'n alegro.
—Y com que la sè tant llarga, ja fa temps qu' estich observant las vostras maniobras.
—¿Las mèvas?
—¡Sí, sí! No feu aquest paper de Tòni. ¿Qu' us penséu que no he conegut que l'amo s' ennamorava de vos? ¿Qu' us penséu que no he reparat las llambre gadas que d' en tant en tant li tiravau, per' anarlo engrescant, y 'ls desprécis qu' ab la vostra trassa sabiau ferli, per' acabarlo d' alocar? Tot ho veya, fins las vos-
