en tant en tant del mèu amor, la mèva ánima no ho podria resistir?
—¡Ah! ¿Qu' us penséu que us esperava?—li preguntá l' Antonia, finjint qu' aquella suposiciò li savia grèu.
—¡No siguéu desapiadada!—responguè en Joseph.—Y al ménos, si no es lo que 'm penso, no m' ho diguéu.
Si es axís, aper qué no tinch de dirvoshol—continuá ella sense pietat.—M' he quedat á casa sola; l' heréu es á la Quintana, 'l mèu home ha per no estarme allí tancada, he dit: dèxam sortir á péndrer lo sol un' estona... Y aquí m' estava... per cert que quan us he vist pensava en vos.
—¡En mí!—esclamá en Joseph, content y fins esglayat de tanta ditxa com li produhiren aquellas paraulas.
—En vos, en vos...—repetí la pagesa, ab un accent capás de pérdrer al sant mès virtuòs y pur.
—Y ¿qué pensávau?—li preguntá ell, ub lo cor traspassat d'amor, assentantse en lo pedrís al costat d'ella.
—¿Voléu qu' us ho digui?
—¡Oh, sí!
—Donchs, pensava: en Joseph prou te diu que t' estima, prou te persegueix y prou te busca... pero no déu ser aquest amor tant gran com ell diu...
—¡Oh, que si ho es!—interposá ell.
—Perque si fos tant gran com ell diu, ja te 'n hauria donat provas...
