apoyantse en lo bastò del cávech, que descansava á terra.
—Jo us ho dirè. Hem de tranzijir aquell plet.
—¿Lo de 'n Pep del molí?
—¡No, cá! Aquest de cap manera.
—¿Lo del cens de l' Arbòs?
—¡Tampoch!—esclamá lo jove impacient.
—¿Donchs, de quín plet me parlas ara?—li preguntá 'l vellet, adressantse tot lo que sa decrepitut li permetia.
—Lo dels Olivers.
—¡Ah, no! ¡Aquest de cap manera!
Y lo vellet doná una rebolada que tirá 'l cávech qui sab ahont.
—Aquest,—prosseguí,—encara que 'ls contrari se rebaxin á tot, encara qui oferexin danys y costas. Aquest l' havém de guanyar per sentencia del jutje, ab tota lley, y sense cap contemplació... No t' ho firmarè... Vès, noy, no me 'n parlis mès.
—Donchs es necessari, pare. ¡S' ha de fer!—responguè en Joseph, pensant enardit en la promesa de l'Antonia.—No us dexéu cegar per vellas preocupacions. Aquest plet s'ha d' acabar, perque no tenim rahò.
—¡Axó es!—cridá 'l vell casi bè escanyantse.—¡Vina á fer d' advocat dels Olivers!... ¡Dèu mèu!... ¡Aquesta vergonya m' esperava avans de morir!... ¿Y qu' has tractat?... ¿A favor d' ells?
—He tractat que s' afegirá la palanca de la riera.
—¿Y encara pagarém las costas?
