Y continuá al cap d' un moment:
—Desprès vos ne penediréu, desprès ploraréu la sort desgraciada del vostre fill, y diréu: ¡jo ho haguè fet!... Adèu siáu jo me 'n vaig ara mateix d' aques terra; no tinch vergonya pera quedarm'hi faltant á lo qu' he promès... No sabréu may més res de mi. Vaig á matarme lluny, y ni 'l consol vos restará de dir en lloch: ¡aquí hi ha la sepultura de mou pobre fill!
Fèu un moviment com per anarsen', pero lo vellet lo detinguè subjectantlo pe 'l bras y dihent:
—¡No, fill mèu, no 'm déixis!... ¡No 't tinch mès qu' á tu!... No vull que 't matis; no vull que sufrexis; vull que viscas content... Lo que vulguis, jo firmarè, transigirém, nos rebaxarém, demanarém perdò á ne 'ls Olivers...
—¡Oh, gracias, pare!—respongué en Joseph, besantli cent cops la má.—¡Gracias! Dèu vos ho pach...
—¿Ja estás content?—li preguntá 'l vell mirantsel ab amoròs afany.
—¡Oh, sí! Vos no sabéu lo mal que 'm feyan.
—¡Quán se firma axó?
—Demá passat.
—Donchs demá passat.
Lo jove se 'n aná, radiant d' alegría.
Lo pobre pare 's quedá plorant en un recò del hort, repetint entre singlòts, á cada moment:
—¡A mas vellesas!...¡A mas vellesas!...
