—¿Li está bé?
—Com vostés vulgan,—respongué 'l vellet maquinalment.
—No; es que si tè alguna tara que posarhi...
—Lo que 'l noy digui,—reposá 'l vell.
En Joseph vá afegirhi:
—Ja está bè.
Y llansá una ardenta mirada á l' Antonia, que li contestá ab una encisadora sonrisa.
—Donchs á firmar,—diguè 'l notari, sucant una ploma y allargantla á n' en Joan.
—¡Oh!—contestá aquest.—¡Jo si que... ab aquexa eyna, may hi he sapigut fer res!
—Jo firmarè per ell,—diguè l' Antonia.
Y axís ho vé fer.
—Ara vos, pare,—diguè en Joseph, conduhint al vell á la taula y posantli la ploma als dits.
—Aquí,—li indicá 'l notari.
.png)
Lo vellet vá firmar: mes en lo punt mateix qu' acabava de ferho, li caiguè la ploma, se portá las mans al coll com si s' ofeguès y caiguè á terra ab un trevall.
Tothom hi acudí ménos l' Antonia, que continuá al costat de la taula, y 'l notari, que diguè imperturbable:
