jarlo!... ¡Axís Dèu vos castiga, home traydor, home vil, home cobart, destinantvos aquest martiri en que jo ara vinch á ravejarme!...
Lo malalt, sorprés, aterrat, convulsiu, ab uns ulls que semblavan prócsims á saltar disparats com duas balas, contra aquella dóna que gosava profanar d' aquell modo la solemnitat y reculliment d' una agonía, donava mostras de patir com un condemnat. No podia respóndrer, feya esforsos poderosos per' articular una paraula, y sols conseguia arrancar de sòn coll certs crits enregullats, que parexian los rugits d' un lleò estenuat que 's dessangrès davant de sòn rival victoriòs.
Ella se 'l contemplava ab goig, sentintse en sas venas lo gel voluptuòs del plaher mès indeseriptible. May aquella fèra havia disfrutat tant.
—Vos anéu á morir,—continuá al cap d' un moment,—y no vull que sortiu d' aquest mòn, sense que passém comptes del dany qu' havéu fet á casa mèva. Vos nos váreu arruinar, vos nos váreu fer perseguir, vos véreu ser la causa dels sufriments y de la mort del mèu pare...
Lo moribundo, al sentir axó, s'assentá en lo llit fent un esfors violentíssim, y agitant ab rapidés sos brassos descarnats, semblava que volguès desmentir aquella acusaciò que l' Antonia li dirigia.
—¡Sí!—continuá aquesta.—Vos váreu ser lo miserable espía, lo encobert delator que vá entregar lo mèu pare á la justicia, vos qui digué als agents del govern que 'l mèu pare conspirava, y qui fins los en-
