terá del amagatall hout havian de trovarlo... Per vos lo sepultaren déu mesos en un calabosso, del qual sortí vell, malalt, destros pirar en est llit hont vos tinch ara presoner.
Lo vell continuava agitantse mès y mès, volia parlar; no podia; mes al fi, rompent lo nus que l' ofegava, recobrá la veu, y cridá ab desesperaciò y energía:
—¡No!... ¡no!... ¡Axó no!...
—¿Que no?...—li responguè l' Antonia.—¿Que no váreu ser vos l' espía?
—¡No!—esclamá 'l vell ub ronca pero resolta veu.—¡No! ¡Vos ho juro!... ¡Axó no!
—Fins sòu capás de mentir davant de la mort que ja us rodeja. Vos váreu ser, perque vos erau l' únich enemich que tenia 'l pare, y 'ls esbirros que 'l váren péndrer, digueren ben clarament que 'ls havian espiat fins l' amagatall ahont lo váren trovar.
—¡No, no!...—seguia dihent lo moribundo. ¡Axó no! Us ho juro... davant de Dèu.
—No us crech,—responguè l' Antonia.—Vos, ab aquell acte, váreu causar la nostra desgracia, y ara us vinch á dir que jo váreig jurar venjarme, ¿ho sentiu? Ja comenso á ferho... Ja tinch lo vostre fill encadenat á mos peus; ja tinch la vostra casa humiliada á la mèva; ja tinch lo plet guanyat... ¡ja us tinch á vos aquí, en poder mèu, revolcantvos rabiòs en est llit d' agonía!... Y farè mès...
—¡No, no!...—esclamá 'l vell.—No... es veritat... No vaig ser espía... Jo no ho vaig fer...
—Farè mès. Esterminarè del tot la vostra casa; jo
