La Paula, donchs, veyentse forta en la casa, no s' espantá, ella lo que volia era continuar sempre al costat de sa frévola mestressa, y conseguint axó, poch se 'n hi donava de las manyas de l' astuta y pérfida filla del Oliver.
Pero, axó sí, de tots modos, comprenia qu' havia d' estar previnguda. No havia olvidat lo qu' en una de sas disputas ab l' Antonia, aquesta li havia dit, axó es, qu' era massa pobre pera lluytar ab ventatja ab qui tenia riquesa bastanta pera sobornar á tots los que la voltessin. La Paula, donchs, no confiava ab ningú, temerosa sempre de tractar ab gent venuda, pero no dexava de trovar la falta d' un ausili qualsevol, que li servís pera alcansar certas uveriguacions y donar certs passos que í n' ella li estavan privats, sots pena de dexar abandonada á l' Isabel, de qui no volia separarse ni un instant.
Pensant ab aquestas cosas, un dia la bona xicota, vá dirse:
—Al últim m' haurè de casar.
Y resolta desseguida á ferho, com á medi de conseguir millor lo sèu noble objecte, comensá á examinar als festejadors que contínuament la voltavan, per escullir, no lo que mès li agradès, sino lo que millor li servís per' ajudarla á sostenir la lluyta ab la rival poderosa de qui havia jurat triunfar.
Aquell entranyable carinyo que menava á l' Isabel, aquella nobla fidelitat, aquella verdadera protecciò que desde la mès tendra edat li dispensava, havian produhit en la Paula una aspiraciò, casi única, un afany al
