tería per las riallas qui entre 'ls circunstants provoca la sèva hilaritat, esclaman:
—¡Pot ser si que 'm feu tant babau!...
En Roch era d' aques volguéu, de cops, y giravolts, y culadas, y banys en lo rech, y entrebancadas, y enganys, ne sufria diariament tants com imaginarse pugan; pero tot era perque ell volia, y haventho vist venir, y no perque 'l sorprenguessen.
Ell sempre s' adonava de tot... un cop ja ho tenia damunt.
D' aquest mateix modo era com veya que li tiravan pedras, lo dia aquell que s' adormia dret en mitx del fangar.
—¡Ey, toca-són!...—li cridava un mosso dels de sòta l' alsina, enviantli un terrós com una xíndria.
—¡Aqueix cap viut—afegia un altre despediut una pedra ab un mandró.
—¡Si que de bon matí corre 'l senyor Sunyer!
—¡Tros de quóniam!...
—¡Camas!—deya un altre, dirigintli un altre terrós.
—¡Ey, tu, Roch, pára aquest roch!
—Ja 'm podéu tirar, que no 'm tocaréu,—responia ell, en lo precís instant en que rebia un cop de pedra en un genoll.
—¡Ah, ah, ah!—esclamavan tots los mossos, rient com boigs y picant de mans.
Quan estavan en aquestas grans riallas, se 'ls presentá la Paula que 'ls duya l' esmorsar.
