—¡Ah, que ' n será de bó ara aquest vi!—diguè un ab alegría.
—Podéu contar,—reponguè la Paula.—Ara tindrá gust de malvasía. Vaja, vaja, ganduls, despatxéu depressa, que desprès dirán que jo us entretinch.
Los mossos s' assentaren fent rodona, y ella una mica més enllá esperant que despatxessen l' esmorsar, més gustós pera tots ells, ab l' alegría que 'l menjavan, que 'l convit d' un rey, servit en taula d' or.
—No diguéu res á n' en Roch,—diguè 'n veu baxa lo més divertit de tots.
—¡Tens rahò!—contestaren los altres no podentxe aguantar lo ríurer.
Y comensaren á menjar.
—¿Y donchs, Pauleta?—preguntá un, acabat de béurer un traho.—¿Cóm vá de l' amor?
—¡Ay, fill!—responguè la Paula.—Axó tu que sempre 'n tens lo cor ple.
—¡Vos, vos, que sembléu una gerra d' arrop!... ¿Quánts ne teniu ara?
—No ho sè; fa temps que no he passat llista.
—Es que ja tindriau travalls.
—¡Ca, fill meu! Lo dia qu' agafi l' espanta-moscas...
—¿Y donchs, que ha us volèu ficsar?
—¡Uy, que temps ha qu' estich ficsada!
—Bè he sentit á dir que se 'ns casavau,—interposá un mosso.
—¿De debò?—diguè alarmat lo que buscava á la Paula.
—Prou que 'm casaria,—responguè aquesta.
