¡Pobre mamá! Ara ja ho comprenia tot... Ja sabia perque judicava tant malament al pobre Felip... Més ella l' aniria á cercar; s' estarian juntas... Ne tornarian á parlar... Sí, sí; era preferible fins sentirne dir mal, que aquella quietut, aquella inactivitat que al mirar lo relotje, fins li havia fet semblar que per ella s' havia detingut la roda del temps...
La Montserrat no trobá á la seua mare, ni al menjador ni al despaig de Mossen Jaume; més promtement endeviná ahont era. Atravessá per lo quarto de mals endressos y eixint per la sagristía aná á trobarla al seu lloch predilecte; al banch de roure del altar dels Dolors. Donya Teresa semblá que ja de temps li esperava y signantli que s' asentés al seu costat y passant carinyosament per sas galtas una de sas aflaquidas mans, li allargá ab l' altra los rosaris que tenia dessobre de sa falda dihentli:
— Resa: l' oració es un gran consol...
La Montserrat agafá la má que afalagava sa cara, la besá y comensá á passar entre sos dits los grans de la primera desena, mes al cap de breus moments los retorná á la seua mare dihentli nerviosament:
- Résil vosté... Jo no puch...
La roda del temps, no s' havia detingut com la noya Gil pensava y tocaren dos quarts de cinch y 'l tren arribá y en Biel ab tota la senzillesa del qui no sap la importancia de lo que diu, comptá ab totas sas lletras que 'l porter li havia dit que feya tres dias que 'l se-
