Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/302

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

necessitant d' ella, més que del ayre que respirava, son instint de mare, sense necessitat de reflexions, l' hauria portada al costat del seu fill, ¿pero cóm deixar á en Bach al qui ningú comprenia ni cuydava com ella? Es veritat que hi podia enviar á algú del servey de la casa: pero á aquestos, encara que'ls diners y la perspectiva d' un viatje á París, los esvanís la por de la enfermetat, no pendrian determinacions de cap mena, no demanarian consultas, no llegirian en los ulls del malalt, no li endevinarian lo que volia y necessitava... serian gent estranya, gent pagada, indiferenta.

La pobre senyora feta un mar de llágrimas, passá un quart d' hora y dos y tres fent plans, fent combinacions que per irrealisables, los refusava tan bon punt los acabava de concebir. Llegia y rellegia la carta; mirava'l relotje que impassiblement li marcava 'l temps que perdia; y apesar seu, pensava en l' Adela, en las reixas del seu convent; en la Teresina, en la mar que las separava; en lo seu fill malalt, sol en una fonda, cuydat per gent estranya, patint, agonitzant tal volta y després de tres quarts d' hora de infructuosas cavilacions, sentí los crits incoherents, enrugallats de'n Bach que la cridava, y la pobre mare mitj folla, com assedegat que troba la font desitjada, hi corregué, se li posá al costat, li agafá las mans, y entre plors y gemechs, li llegí la carta y li digué que li tragués una part d' aquell doble suplici; que li digués lo que havia de fer...