necessitant d' ella, més que del ayre que respirava, son instint de mare, sense necessitat de reflexions, l' hauria portada al costat del seu fill, ¿pero cóm deixar á en Bach al qui ningú comprenia ni cuydava com ella? Es veritat que hi podia enviar á algú del servey de la casa: pero á aquestos, encara que'ls diners y la perspectiva d' un viatje á París, los esvanís la por de la enfermetat, no pendrian determinacions de cap mena, no demanarian consultas, no llegirian en los ulls del malalt, no li endevinarian lo que volia y necessitava... serian gent estranya, gent pagada, indiferenta.
La pobre senyora feta un mar de llágrimas, passá un quart d' hora y dos y tres fent plans, fent combinacions que per irrealisables, los refusava tan bon punt los acabava de concebir. Llegia y rellegia la carta; mirava'l relotje que impassiblement li marcava 'l temps que perdia; y apesar seu, pensava en l' Adela, en las reixas del seu convent; en la Teresina, en la mar que las separava; en lo seu fill malalt, sol en una fonda, cuydat per gent estranya, patint, agonitzant tal volta y després de tres quarts d' hora de infructuosas cavilacions, sentí los crits incoherents, enrugallats de'n Bach que la cridava, y la pobre mare mitj folla, com assedegat que troba la font desitjada, hi corregué, se li posá al costat, li agafá las mans, y entre plors y gemechs, li llegí la carta y li digué que li tragués una part d' aquell doble suplici; que li digués lo que havia de fer...
