Pàgina:La Torre de la Boatella - Lo Rat Penat, Calendari Llemosí corresponent al any de 1883 (1882).djvu/7

voltejant per damunt sos caps caíen sobre los dels cristians.
 De repent, lo pare sentí a son costat un crit de agonia y va vores un fill ab lo cor traspasat per una fleja —¡Alá es gran!—¡Marmolá!—¡Estaba escrit! Y dempres de dit asó segui combatint veent com caíen alguns de sos fills.
 Y Ali-Jusef se desesperava; tots los que muntaven per les escales eren soldats, no muntava may la persona mes odiá per ell, que era lo deshonrador de sa filla.
 De pronte lo combat pará y se ohuí un cristiá que dia:
 —Rendiuvos, valents alarbs.
 —Jamay, digué Jusef, y proseguí lo combat. Poch á poch sos fills anaren caent, fins que per fi va vorer que sols quatre lo rodejaren.
 Lo moro repará llavors una cosa que en la rábia del combat no habia vist, lo pis sobre que se apoyaba estaba calent y cremaba los seus péus.
 Mirá la trapa per mig de la qual se muntava á la torre, y va vorer que per ella eixia una coluna de fum que es perdia en lo espay.
 Se dirigí al forat y se asomá á ell lo mateix que sos fills.
 La habitacio de baix la torre estava ardint, sentintse los cluixits de les vigues que componien lo tejo.
 Lo pis es calfava mes cada moment fins que los defensors no pogueren permaneixer en ell.
 Per lo forat eixia de cada moment, mes fum meçclat en flames.
 Los cristians ja no atacaven, puix veen com ardia la torre.
 De repent los alarbs varen ohuir un gran cluixit: lo pis tremolá, y poch dempres aquells valents defensors de sa honray de sa pátria, desaparegueren entre les flames y les roines de la torre.