Vés al contingut

Pàgina:La base quinta - pessa catalana en un acte y en vers (IA labasequintapess481ribo).pdf/11

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 9 —
Layeta.

De viurer ab tants afanys
es avuy lo darrer día;
jo casarme no podía
fins á haber cumplert vint anys;
aixís lo meu pobre pare
ho mana en son testament,
mes aquet impediment
queda ja salvat desd' are.
Avuy lo plech s' obrirá.

Ramon. Y demá...
Layeta. Y demá... Demá direm

á n' al oncle, 'ns estimem...

Ramon. Y... res... 'ns volem casar.

¿Y si 'l plech manés que algú?...

Layeta.

Lo plech pot desheretarme,
pero no pot obligarme
á que jo no 'm casi ab tú.

Ramon. ¿M' ho dius de veras?
Layeta. ¿M' ho dius de veras? ¿Y creus

que jo á n' á tú 't deixaría?

Ramon.

¡Ay, dins del cor m' hi cabría
hasta el campanar de Reus!
Torno luégo.

Layeta. Torno luégo. ¿Te 'n vas?
Ramon.

Torno luégo. ¿Te 'n vas? Sí,
mes torno d' aquí un instant;
tinch d' arribá aquí al devant
á veure al senyor Magí.

Layeta.

Pero, Ramon, te demano
no dí al oncle, fins demá,
res de lo dit.

Ramon.

res de lo dit. ¡Oh, ya, ya!
Zit-to, zit-to, piano, piano.
Zit-to, zit-to, (Se 'n va pel foro cantant.

ESCENA III
LAYETA y DON NICASI, que surt luégo por la segona porta dreta.
Layeta.

¡Y que n' está de content!
Ja es baix de tot de l' escala;
entraré aixó al menjador
que 'm sembla que l' oncle baixa.
(Entra al menjador per la porta esquerra ab lo plat montat.)