Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bell. Però més tard, quan podien muntar-hi al seu arbitre, això ls devenia indiferent. Tornaven tot seguit al castell llur, i al cap d'un mes, ja deien que era al fons del mar on hi avien les més encantadores coses.
 Sovint, a la nit, les cinc germanes s'agafaven pels braços i muntaven a flor d'aigua. Tenien la veu més encisadora, més bella que qualsevol veu umana. Quan una tempesta s preparava i podien pensar en algun naufragi anaven davant dels navilis i cantaven amb les llurs veus encantadores, quant era ermós el fons de la mar. I pregaven als mariners que no tinguessin por de res i que les seguissin allà baix. Però ls mariners no u entenien i creien escoltar la veu de la tempestat. A més, no veien mai les esplendors submarines, perquè, quan el llur navili s'enfonsava, se negaven tot seguit i no eren més que cadavres que descendien a les pregoneses de les aigües.
 Quan les cinc germanes partien juntes a la nit, la més petita que s quedava sola, se les mirava i semblava estar a punt de plorar; però les dònes d'aigua no tenen llagrimes, cosa que es un sofriment més.