Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/21

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

quan la nostra vida s'acaba, som canviades en escuma, i no tenim la nostra tomba entre els que estimem. La nostra ànima no es immortal; es per això que no tenim una segona vida. Som com les algues; tallades, no tornen a créixer més. Els omens, al contrari, tenen una ànima immortal que sobreviu aduc quan el cos es dins la tomba. Ella munta llavors a través els aires, fins a les estrelles lluminoses. Així com muntem a flor d'aigua per esguardar la terra, l'ànima umana se'n vola a les regions que no podem veure.
 — Per què no hem rebut una ànima immortal? — va preguntar tristament la sirena. — Donaria volenterosament els meus trescents anys de vida per ser ome durant un dia, i tenir la meva part en el món celestial.
 — Es impossible pensar-hi — va dir la vella. — A més, nosaltres som molt més ditxoses que no pas els omens!
 — Doncs, auré de morir i canviar-me en escuma! Llavores no sentiré més el cant de les onades? Ja no veuré més les belles flors ni l sol vermell?