Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/23

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


posats a cada costat de la sala, i prop de cada un hi avia una teiera de llum blava. Així aclarien la sala, que semblava ser una mar de llum. Podien veure-s milers de peixos, petits i grossos, nedar contra ls murs de vidre. Alguns tenien les escates emporprades, altres d'argent i or. Al mig de la sala, passava una llarga corrent sobre la qual dançaven els abitants i les abitantes de la mar als dolços sons de llurs propris cants. Els omens no tenen tant belles veus. La més encantadora era la de la princesa jove. Tota la cort la va aplaudir. Un instant va sentir-se transportada de joia al pensar que tenia la veu més bonica que pot aver-hi a la terra i a la mar; però ben aviat va somiar amb el món de dalt. No podia oblidar ni l jove príncep ni l seu dolor de no tenir una ànima immortal. Es per això que va fugir del castell del seu pare; i, mentres hi cantaven i s'hi divertien, va asseure-s, tota desolada, en el seu jardinet. Va sentir, tot de cop, sons que anaven ad ella a través de les aigües.
 — De segur que es aquell en qui penso sempre — va dir ella; — aquell que estimo