Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/29

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Les teieres estaven apagades a la gran sala. Tots dormien profundament. No va gosar despertar-los, sobre tot ara que era muda i que ls avia de deixar per sempre; però va semblar-li que l seu cor se trencava de dolor. Va lliscar cap al jardí, va collir una flor en el terraplè de cada una de les seves germanes, va enviar cap al castell milers de besos, i va muntar a través l'aigua d'un blau fosc.
 El sól encara no s'avia aixecat quan el princep va pujar els seus bells esglaons de marbre. Feia un bonic clar de lluna. La petita sirena va beure l brevatge cremant, i va semblar-li que una espasa de doble tallant penetrava en la seva tendre carn. Va perdre l coneixement, i va quedar-se allà. Quan el sól il·luminava les ones, va despertar-se i va sentir un dolor cruent. Però davant d'ella y avia il jove princep; fixava en ella ls seus ulls negres. Llavores va adonar-se que la seva cua de peix avia desaparegut, i en el seu lloc tenia unes boniques cames blanques com no més una noia jove pot tenir-les. Però, al veure-s tota nua, va envoltar-se amb els seus llargs cabells com