Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/38

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Quan va ser fosc, varen encendre teieres, i els mariners varen dançar gaiament sobre el pont. La petita sirena va recordar-se de la primera volta que avia muntat a flor d'aigua, i en la qual avia vist una festa magnifica i joiosa com aquesta. Va tenir el coratge de dançar. Lleugera com una oreneta, va fer-se admirar de tots; mai avia dançat tant bé. Li semblava posar els peus sobre rostoll picant, però no u sentia: un altre dolor més cruent estrenyia el seu cor. Sabia que era la darrera nit que veia aquell per qui avia deixat els seus pares i el seu palau, donat l'ermosa veu, i cada dia soportat torments infinits sense que ningú n'agués agut esment. Era la darrera nit que respirava l mateix aire que ell, que veia la mar profunda i el cel atapaït d'estrelles.
 Una nit profunda i eterna, sense conciencia i sense somni l'esperava, ja que no tenia ànima immortal i no podia obtenir-ne una.
 Tot va ser festa en el vaixell fins a mitja nit. La pobra sireneta reia i dançava amb la mort dintre l'ànima. El princep abraçava la seva ermosa esposa; ella jugava amb els seus cabells negres; i, fent bracet varen