Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/69

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Alegra-t de ser jove! — deien els raigs del sól. — Alegra-t de la teva saba fresca i de la vida jove que es en tu!
 El vent va abraçar l'abet, i la rosada va ornar-lo de perles; però ell no feia cas d'aquestes atencions.
 Pels volts de Nadal anaven a tallar alguns arbres petits, no tant grans ni tant vells com el nostre abet, que no somniava altra cosa que deixar el bosc. Aquests arbres joves, ben poc frondosos, conservaven les branques; els posaven damunt de les carretes, i els cavalls se 'ls enduien del bosc.
 — Aon van ? — se preguntava l nostre abet. — No són pas més grans que jo. Fins n'hi ha un de més petit. I per què 'ls deixen les branques? On els porten?
 — Nosaltres ho sabem! Nosaltres ho sabem! — piulaven els pardals. — Hem mirat a través dels vidres, a ciutat. Sabem on els porten. Els duen a les més ermoses festes que 's puguen imaginar. Hem mirat a través dels vidres: hem vist que ls planten al mig d'una cambra ben escalfada i els ornen amb els objectes més bonics;