pomes, pastiços, confitures, joguines i centenars de llums.
— I després? — preguntava l'abet, tremolant de totes ses branques. — I després? Què ls passa?
— Ah! Ja no sabem re més. Però era esplendid!
— Ah! No he nascut per a aquest brillant avenir! — mormorejava l'abet. — Encara deu donar més gust que anar per mar. Ah! Si fóssim a Nadal! Ara soc alt i gros com els que varen endur-sen l'any passat. Oh! Si fos a la carreta! Si fos a la cambra calenta, al bell mig de totes aquelles esplendors! Però, i després? De segur que encara ve alguna altra cosa més. Altrament, de què serviria guarnir-nos així? Sí : deu venir alguna cosa més meravellosa. Quin torment l'esperar! No puc aguantar més!
— Acontenta-t de nosaltres! — deien l'oreig i el raig de sól. — Acontenta-t de la teva verda joventut a plen aire!
Però no se n'acontentava. Creixia, creixia sempre amb un ermós verd fosc, tant a l'istiu com a l'ivern.
La gent que l veia exclamava:
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/70
Aquesta pàgina ha estat revisada.
